Text íntegre de Manuel Vàzquez Montalbán per a l'exposició Barcelona en el cómic del Saló del Còmic del 1988
Al final s’ho creurà. S’està insistint tant en el caràcter de ciutat nuda
omnipresent als estudis d’artistes i escriptors, que Barcelona s’ho creurà, com
aquelles noies adolescents que no poden fer un pas sense que els tirin amoretes
o aquelles dones madures sobre les que cauen les floretes com maons des de les
bastides o se’ls fiquen sota les faldilles des de les rases de la ciutat en
obres. Però és cert que facis el balanç que facis en tot sistema de
representació o de revelació que poguem ficar en una branca de la cultura,
apareix Barcelona com a matèria. Darrerament s’ha censat quants cops ha posat
aquesta ciutat per als escriptors: Cervantes, Gautier, Georges Sand, Carco,
Pierye de Mandiargues, Genet, Bourget, Mann, Orwell, Claude Simon, Mario
Soldati, Malraux, Henri François-Rey… per a citar només els estrangers i no
tots. Com es pot llegir la millor novel.la escrita a Catalunya, sigui en català
o en castellà sense llegir Barcelona, que no només apareix com a paisatge i decorat,
sinó fins i tot com a matèria dramática fonamental?
I ara, en aquesta revisió del còmic urbà, l’únic còmic possible juntament
amb el fantàstic, es comprova un cop més la capacitat de pose que té la ciutat
narcissa. I la comprovació ens sorprèn perquè des del dibuix especulatiu de
Sió, al neorrealisme de Giménez, passant per aquelles esplèndides mones de pàscua
pobra de “La familia Ulises” o els dibuixants d’engonal, aixella i xeringa de l’esplèndida
“Víbora”, Barcelona ha estat necessària per a fer versemblable una de les
branques culturals que millor han codificat la nostra transició: el còmic,
situat a poca distància de la gastronomía i el pic dintre de la tríada
capitolina de la cultura de la transició des del franquisme a l’infinit.
Qualsevol que faci l’esforç de revisió de tanta viñeta aplicada a Barcelona
descobreix quanta informació i revelació sobre nosaltres mateixos ha anat
practicant el còmic sense que gairebé ningú s’adonés. Al còmic li ha perjudicat
i li ha beneficiat aquella saviesa convencional que el situa als llimbs on van
a parar els gèneres que es neguen a créixer. És públic, i probablement mal
sabut, que durant la infantesa lògica es pot llegir tebeus, perque aquell qui
de nen no ha hagi llegit tebeus no té imaginació, però aquell qui de gran
continui llegint-los és que ha quedat enxampat al laberint de les vinyetes. Per
als qui pensen que hi ha un temps per al còmic i el xupa-xup i un altre temps
per a les obres completes enquadernades en pell humana i el pastís de peix amb
musolina a l’all, será una sorpresa veure com gràcies a aquesta exposició que
ens ha muntat Alfons López, els herois de paper s’emparan de la ciutat perquè
en part els pertany i han estat testimoniejant-la en una quantitat i amb una
qualitat que ha pogut passar desapercebuda davant la ceguesa dels esguards
culturalment racistes.
Aquí era el còmic i no precisament als llimbs, representant i revelant vida
i història, temps, temps, temps barceloní i essent per tant crònica informal o
desencarnada, totes dues coses alhora gràcies a la còpula de la ironia que el
guionista i el dibuixant sempre han adreçat en primera instància envers ells
mateixos. Fills d’un déu creador aparentment menor, en aquesta exposició
revelen la musculatura d’un gènere només aparentment menor. De vegades cal
engegantir el que és obvi per a que es vegi. Que aquesta exposició aconsegueixi
que els barcelonins sàpiguen quant li deuen al còmic: la revelació del
puntillisme d’una complexa identitat.
Manuel Vázquez Montalbán
La traducción es un atentado a la decencia y a la razón.
ResponElimina